Chain Shots
In 2016, I wrote this brief article for my colleagues’ experimental project Revista FAM. Here’s the original in Catalan.
Plans en cadena. Sobre Un, dos, tres de Billy Wilder i el sentit polític del ritme cinematogràfic.
1. L’espai que es troba entre dos plans cinematogràfics és inexistent en la realitat física, i alhora infinit en el pla mental.
2. L’exploració d’aquest espai és l’origen del muntatge discursiu, i té inevitables implicacions polítiques.
3. Eisenstein: el muntatge és el salt que dóna la composició interna d’un pla cap a una nova qualitat [1].
4. Tot muntatge és discurs. L’absència de talls és muntatge, i per tant és discurs. La voluntat de transparència i continuïtat del muntatge narratiu clàssic són també discurs.
5. Tot discurs és polític. L’absència de voluntat política és, per definició, també política.
6. Sobre muntatge, capitalisme i treball en cadena: a La vaga (Eisenstein, 1925), hi ha una clara semblança visual entre el cinturó amb què l’obrer es penja i les corretges de transmissió que permeten el funcionament de les màquines. Així, és inevitable arribar a la conclusió que són les corretges de transmissió les que estrangulen l’obrer. L’opressió pren forma de metàfora.
7. Sovint s’acusa al cinema d’Eisenstein de propaganda. Què posa nerviosos als crítics? No pot ser la presència d’ideologia, perquè tot cinema és discurs, i tot discurs és polític. Què els posa nerviosos, llavors? Potser la seva orientació ideològica?
8. Billy Wilder porta la construcció política del muntatge un pas més enllà de la metàfora: “Un, dos, tres” (Wilder, 1961) constata que el ritme d’una pel·lícula té també un sentit ideològic.
9. L’expressió “One, two, three”, separada per comes, dóna títol a la pel·lícula. Les comes tenen una raó de ser. Les comes, com els talls entre plans, imprimeixen ritme. El ritme dels talls de Wilder és el de la cadena de muntatge.
10. “Un, dos, tres” retrata el conflicte entre dos models polítics oposats en plena guerra freda. La pel·lícula, profundament autoconscient, opta obertament per un model capitalista no exempt d’autocrítica. El capitalisme és el seu punt de vista. El seu objectiu és la velocitat.
11. Cap crític ha acusat a Wilder de fer propaganda.
12. A mesura que el capitalisme s’imposa en el conflicte, el ritme de la pel·lícula s’instal·la en el frenesí de la cadena de muntatge. Un, dos, tres, es repeteix constantment. Llibertat, oportunitats, Coca-Cola. Un, dos, tres.
13. A mesura que el capitalisme s’ha imposat en el cinema de masses, el ritme de les pel·lícules s’ha instal·lat també en el frenesí de la cadena de muntatge.
14. Byung-Chul Han: “Vivim en una societat que es concentra per complet en la producció, en la positivitat, (...) per augmentar la velocitat de la circulació de la producció i el consum” [2].
15. David Bordwell: la durada mitja per pla (ASL, average shot length) ha passat de 8-11 segons abans de 1960 a 4-6 segons en els darrers anys. [3]
16. La set de velocitat és capitalista?
17. Tres escenaris són possibles el dia després de l’acceleració.
Un: l’acceleració infinita.
Dos: la desacceleració.
Tres: el col·lapse.
[1] EISENSTEIN, Sergei M. Hacia una teoría del montaje – Volumen 1. Paidós, Barcelona, 2001. Pàg. 39.
[2] Byung-Chul Han: «Hoy no se tortura, sino que se "postea" y se "tuitea"», Diario ABC.
[3] BORDWELL, David. The Way Hollywood Tells It: Story and Style in Modern Movies. University of California Press: Oakland, 2006. Pàg 121. En línia: http://www.cinemetrics.lv/dbook.php
